[08/11/2021]
La paraula sabata designa, de manera genèrica, una peça de la indumentària que servix per a cobrir els peus. Les primeres sabates eren simples bosses de pell que, embenades als peus, servien per a protegir-los de l’abrasió de les pedres, de l’aigua i del fred. El seu ús és molt remot; segurament es remunta a la mateixa Edat de Pedra. De manera explícita, es poden trobar representacions de la confecció de sabates en la tomba de Rekhmire, visir de la ciutat de Tebes, que data de l’any 1400 a. C.
L’origen de la paraula sabata és també un misteri en si mateix. Es tracta d’una forma compartida —amb lleus variants— en diverses llengües. En castellà es diu zapato, i en portugués, sapato; en estes dos llengües el mot és de gènere masculí. En italià, en canvi, es diu ciabatta, en femení, igual que en francés, que és savate, si bé en esta llengua el seu significat no és del tot equivalent al de la nostra sabata, ja que el seu ús es restringix a una espècie de pantofles velles, mentre que el terme genèric és chaussure, emparentat amb el nostre calcer. En àrab vulgar es deia sabbat; però, probablement, els àrabs no foren més que simples transmissors del vocable. En turc tornem a retrobar la forma zabata…
Però, siga quin siga l’origen de la paraula sabata, no hi ha cap dubte que és un dels grans invents de la humanitat. Anar descalç per tot arreu, es xafe terra o pedra, faça fred o calor, tal com fan els frares d’alguns ordes mendicants, pot arribar a resultar purificador. Les mortificacions purifiquen. O això diuen els que les practiquen. Però no hi ha cap dubte que pot resultar també molt molt penós.
