[18/10/2022]
Sovint, sense ser-ne conscients, ens convertim en poetes ocasionals quan transposem certes paraules d’un àmbit a un altre. Eixa operació suposa en la pràctica fer servir diversos recursos retòrics per a gestar nous significats. El nostre llenguatge n’està farcit. La paraula ronya pot servir-nos d’exemple per a il·lustrar este mecanisme de creació lèxica. Actualment, és molt corrent usar-la per a referir-se a algú que s’absté de fer alguna activitat per no gastar-se diners. La ronya, abans, s’usava en referència a la brutícia fortament adherida a alguna superfície, especialment a la pell. Esta forta adherència donà peu a qualificar les persones que els costa molt desprendre’s dels diners com a ronyes, amb un significat equivalent a agarrades.
Però, en realitat, el significat de la paraula ronya per a designar este tipus de brutícia ja era una altra metàfora. Este mot, molt abans, s’usava per a referir-se a una malaltia cutània contagiosa causada per un àcar del gènere Sarcoptes. Els àcars, com és ben sabut, són uns paràsits de l’orde dels aràcnids. I ronya, efectivament, prové del llatí vulgar rōnĕa, variant de aranĕa, que significava ‘aranya’, amb un canvi del sufix -aneus per -oneus, possiblement per influx de rŭbĕa, ‘roja’, que, aplicat als cereals, designava també una malaltia que es caracteritzava perquè els deixava secs i rugosos.
I, rissant el ris, d’aquella ronya amb el temps hem creat per derivació l’adjectiu ronyós, que els xiquets, en la tètrica postguerra, usaven com a reclam per a demanar als padrins d’un bateig que foren generosos i repartiren caramels i dinerets: «padrí, ronyós, ha parit un gos», deien. Tot pura poesia.
