[15/06/2023]
El verb romandre té una il·lustre nissaga. Prové del llatí remanēre, verb format per la unió del prefix re-, que aporta un valor de repetició, i el verb manēre, ‘estar en un lloc’. La fusió d’estos dos components actua reforçant el valor duratiu d’una estada que es prolonga en el temps; per extensió, este verb passà a usar-se també per a referir-se a alguna cosa que perdura en el temps sense acabar d’enllestir-se. Amb este significat, apareix usat en el Llibre de la Cort de Justícia de València, en què es fa una amonestació a «Martín d’Aguilar», instant-lo a satisfer el deute que havia contret amb «Sanxa Lóppiz», perquè «remanen encara a pagar CCXLV sous de reals de València».
És interessant remarcar que en la citació anterior encara està usant-se la forma remaner. És la variant més arcaica d’este verb, que manté la e etimològica de la forma llatina remanēre en la primera síl·laba; després evolucionaria a romanir i posteriorment encara experimentaria un nou canvi per a adoptar la forma romandre. La forma de les paraules va mudant al llarg del temps per raons molt diverses. Siga pel motiu que siga, la vida de molts mots sovint és molt efímera. En concret, l’ús de romandre decaigué ràpidament a partir del segle XVI. Ni Escrig ni Llombart —dos dels nostres lexicògrafs més importants— donen entrada a esta veu en els seus diccionaris; Martí Gadea, a finals del XIX, l’arreplegà però amb la marca de antic. Era una recialla del passat que els parlants ja no usaven. Entre altres coses perquè, paral·lelament, en l’expressió oral el verb permanéixer havia irromput amb força, ocupant l’espai que antigament tenia romandre.
¿Era un castellanisme? Segurament. Com tantes altres paraules que hem anat assimilant. Les paraules venen i se’n van en un moviment incessant. Les modes a l’hora de dir això o allò són enormement volubles. Igual que l’estètica literària… Res és permanent. El moviment cultural sorgit en les albors del segle XX, que precisament per això rebé el nom de noucentisme, tenia un fort ímpetu innovador. El seu objectiu fonamental era modernitzar les diverses expressions artístiques alineant-se amb l’estètica europea dominant en l’època. I així és com, partint d’estos plantejaments, en l’àmbit de la llengua, s’optà per intentar recuperar l’arcaisme romandre, més pròxim als mots d’altres llengües del nostre entorn, com remain en anglés, rimanere en italià o remanier en francés —encara que, en este últim cas, haguera adquirit un significat diferent—. Esta operació de rescat del verb romandre ha tingut una certa fortuna, almenys literàriament; però, davant de l’estranyesa —i fins i tot la incomprensió— que encara provoca en molts parlants, els llibres d’estil dels mitjans de comunicació apunten que, en lloc d’utilitzar a tort i a dret este recòndit arcaisme, sovint és preferible usar altres verbs com quedar o estar per a fer-se entendre més fàcilment. Però no és sols un problema d’intel·ligibilitat. En el fons, no deixa de ser un calc del castellà que, cada vegada que ens ve al cap el verb permanecer —o permanéixer, tant se val—, se substituïsca sistemàticament per romandre. Fer un bon ús del valencià és alguna cosa més que una simple operació de maquillatge.
