[11/02/2022]
Sí, la paraula robo està en el Diccionari normatiu valencià. Té, això sí, la marca de col·loquial. Les marques de registre (col·loquial, vulgar, infantil…) servixen per a ajudar els parlants a fer un ús adequat del lèxic d’una llengua en cada situació comunicativa. Tenen un valor purament orientatiu, i en última instància és cada usuari el que ha de seleccionar en cada context la forma que considera més idònia per a la seua expressió personal. No tenen, per tant, per què considerar-se assimilables a formes incorrectes. La llengua presenta múltiples matisos, i sovint resulta molt difícil, si no impossible, fragmentar la llengua en nivells de formalitat com si foren compartiments estancs. En el cas concret de la paraula robo, la marca de col·loquial té la funció d’informar els parlants que, durant molt de temps, esta variant s’havia exclòs de l’expressió literària de caràcter formal. La o àtona final s’ha tendit a considerar sospitosa de castellanisme, encara que no sempre amb raó.
La realitat és que la forma robo (pronunciada amb o oberta, que ja és un indici d’assimilació a les estructures fonètiques pròpies del valencià) forma part, des de fa molt de temps, de la nostra tradició lèxica. El primer registre d’esta veu apareix documentat l’any 1395 en la versió que feu el frare dominic Antoni Canals de l’obra de Valerius Maximus, escriptor clàssic que compilà en diversos llibres les anècdotes dels antics romans per a posar en relleu els seus valors morals: «aquell qui vencia l’altre donàs a robo tots los béns d’aquells qui eren foragitats de la dita ciutat». Ací el mot robo s’utilitza amb el significat que tenia originàriament en llatí vulgar, que era el de ‘botí, saqueig’.
