La paraula rialla sembla que prové del llatí vulgar *rīsualia, plural neutre de risualis, format per derivació de rīsus. I diem «sembla» perquè es tracta d’una forma no documentada. Però, establint un paral·lelisme amb altres mots de característiques morfològiques semblants, com ara vitualla, ‘aliment’, és lògic pensar que seguí este procés. La realitat inapel·lable, en qualsevol cas, és que la forma rialla ja apareix documentada des de ben antic en la nostra literatura. Valga’n com a acreditació este fragment del Tirant lo Blanch, la reputada novel·la de cavalleria escrita per Joanot Martorell, publicada en 1490: «cobrí sa malícia ab una falsa e hypocrital rialla». Però no era esta l’única paraula que s’utilitzava en l’antiguitat per a referir-se a l’acció de riure. També s’usava ris, tal com queda de manifest en este verset d’un poema d’Ausiàs March: «mon ris o plor qualque d’ells me seguexqua». Esta forma és paral·lela a la paraula riso, usada en portugués i en italià per a expressar la mateixa idea, i que s’ha mantingut també en valencià en somrís, variant de somriure. Col·loquialment, en valencià s’ha generalitzat la forma risa, assimilada possiblement per influència del castellà i no acceptada normativament, que, així i tot, també apareix usada literàriament per alguns poetes de la Renaixença valenciana, com Teodor Llorente o Constantí Llombart, de qui és este vers: «¡soroll per tot s’escolta!; ¡què rises y què plers!».
Siga amb una forma o una altra, qualsevol d’estes variants s’ha fet servir al llarg del temps per a al·ludir a eixa acció tan humana d’emetre una sèrie de sons guturals, acompanyats d’una gesticulació específica per la contracció de certs músculs de la cara, per a expressar un sentiment d’alegria. És un gest innat, que comença a manifestar-se instintivament a partir dels quatre mesos d’edat. Però cada persona riu, igual que parla, d’una manera molt peculiar, fins al punt que ens identifica com una empremta dactilar.
L’acte de riure és el resultat d’una conjunció de molts factors. Per una banda, està la sensibilitat de cada individu. Hi ha persones que tenen un sentit de l’humor més acusat que altres, i d’elles se’n diu que tenen el somriure en la boca. Però la rialla no és només un acte individual; també té una dimensió social. Les qüestions que ens induïxen a riure poden variar molt d’una cultura a una altra, i també segons l’època. Tots, al cap i a la fi, som fruit del lloc i del temps que ens ha tocat viure. I no sols vivim i riem de manera semblant a com ho fan molts dels nostres coetanis i conterranis. Inclús el nostre sentit de l’humor —les causes que ens fan riure— és compartit amb molts altres membres de la nostra comunitat. La rialla és enormement contagiosa. Molt sovint riem simplement perquè sentim riure. Però, fent una abstracció per a intentar aproximar-nos a l’essència del riure, podem dir que ens riem dels comportaments estrafolaris, de les reaccions inesperades, del que ens pareix absurd o ridícul, o simplement incomprensible. La rialla és un esclafit sonor que posa de manifest una anomalia social. I a voltes, per això mateix, té també un caràcter sancionador de tot allò que se separa de la normalitat. Ens burlem de l’extravagant, del foll, del curt d’enteniment, del lleig, del gros, del baixet… En la mateixa definició del verb riure està contingut també este sentit: «burlar-se d’algú».
És cert que, actualment, la propensió a riure té una valoració social molt positiva. S’associa a persones simpàtiques, que transmeten als altres el seu bon humor i una actitud reconfortant que ajuda a superar les adversitats, i per tant ajuda a aconseguir eixe estat de difusa felicitat a què tots aspirem. Inclús hi ha teràpies que se centren en l’estimulació de la hilaritat per a millorar l’estat emocional de les persones. Està comprovat científicament que la rialla genera endomorfines que combaten la depressió i l’estrés.
Però no sempre ha sigut així. La rialla s’ha vist en altres èpoques com un recurs del Maligne per a sembrar el caos en el món. En l’Eclesiastés, un llibre de l’Antic Testament, atribuït, segons algunes fonts, al savi rei Salomó, es diu, efectivament, que «és millor plorar que riure», perquè la tristor fa bé al cor; les carcallades, en canvi, es consideren pròpies dels necis. En el judaisme i el cristianisme, el temor de Déu és considerat un do concedit per l’Esperit Sant que inspira la reverència a l’Altíssim, i amb això obri la porta al coneixement del bé i del mal, vetat des del pecat original. En la novel·la El nom de la rosa, d’Umberto Eco, es reflectix esta concepció de la rialla i el debat ideològic que subjau. El bibliotecari de l’abadia on discorre la trama, el benedictí Jorge de Burgos, guardià del saber que busca preservar zelosament l’ortodòxia religiosa, sent una profunda aversió per la rialla, i precisament per això està obsessionat per ocultar el segon llibre de la Poètica d’Aristòtil, que suposadament pretén exaltar la comèdia i la rialla com a mètode d’accés a la veritat.
Però, des que el món és món, cada acció engendra la seua reacció antitètica. I així és com, enfront d’esta concepció de la vida que exalta el dolor i el sofriment com a via de purificació que permet accedir al paradís celestial, hi ha una dita popular que proclama el gaudi immediat: «riguem, riguem, que el món s’acaba». ¿O no és exactament així? Ja se sap que les frases fetes sovint presenten alteracions i variants diverses ajustades a les circumstàncies o a la conveniència de cada u. I, al final, buscant-ho o sense, la vida seguix el seu curs, amb una inevitable successió de rialles i ploralles.
