[17/10/2022]
«De menut sempre volia fer de retor i es muntava un altaret». Així és com, segons una crònica del diari Levante-EMV, una veïna del municipi valencià de Quatretonda rememorava la vocació religiosa que des de ben menut ja mostrava Enrique Benavent, el prelat que acaba de ser nomenat arquebisbe de la diòcesi valentina.
En el Diccionari normatiu valencià, la paraula retor està marcada com a col·loquial. I així és, certament, com ho diem tots els valencians quan parlem col·loquialment. De retor es remet a rector. Esta última forma procedix directament de la veu homònima llatina. En textos antics apareix molt documentada. Està, per exemple, en el llibre Pergamins, processos i cartes reials, de Berenguer de Ripoll, que data de l’any 1267: «Guillem Aragonés, rector de Paterna». Però esta constatació no ha d’impedir tampoc reconéixer que la forma retor es documenta igualment des de ben antic: en un testament datat en 1360 el justícia requerix la presència de «Bertí de la Volta, retor de Alboraya». En altres àrees del domini lingüístic s’ha mantingut la forma rector; igual que en castellà, a on també es diu així. Però la freqüència d’ús de retor en valencià per a referir-se a qualsevol sacerdot és molt alta, superior a la que té en altres terres. Siga com siga, si alguna cosa hauria d’estar totalment clara en relació a esta confrontació de variants, és que, si els valencians diem retor, no és per influència del castellà. Des d’un punta de vista filològic, la forma retor s’explica per la tendència dels parlars valencians a reduir el grup consonàntic -ct- a -t-. No sols ho fem en retor; també hem aplicat esta mateixa llei fonètica en doctor, que hem transformat a dotor en el sentit de ‘curiós’. La consideració com a vulgarisme d’este fenomen fonètic és una explicació carregada de prejuís. ¿Són també vulgars les formes rettore o dottore, que diuen els italians? La filologia ha d’ajudar a comprendre el que fem, sense censures ni proscripcions, i l’Acadèmia, per la seua banda, ha de procurar infondre confiança als parlants, evitant que es flagel·len per parlar com parlen.
