Pronunciació: [remuɣáɾ]. El símbol [ɣ], pres de la lletra gamma de l’alfabet grec, representa en la notació de l’alfabet fonètic internacional una variant lleument fricativa del fonema velar oclusiu sord, que es fa quan la consonant g apareix entre vocals o en contacte amb una altra consonant fricativa, com és el cas de remugar o embargar, respectivament.
Definició:
1. v. tr. i intr. Parlar entre dents, generalment per a manifestar desaprovació o disgust. Remugar lletanies. No sé què li passa, però ha estat tot el dia remugant.
2. v. tr. ZOOL. Mastegar els remugants (els aliments) per segona vegada.
Etimologia:
L’origen del verb remugar cal buscar-lo en el llatí rūmĭgare, que al·ludia a la pràctica observada en certs animals (com els bous, els cervos, les cabres o les ovelles) de digerir els aliments en dos etapes: primer els ingerien i posteriorment els regurgitaven per a tornar a mastegar-los i ingerir-los novament. Este verb s’havia format per derivació del substantiu rūma, que era el nom que es donava al primer estómac d’estos animals. Reconstruint la lògica de formació de les paraules, a partir del mot primitiu, rūma, es degué formar en primera instància *rumegar, que posteriorment es transformà en remugar. Esta alteració en l’orde de les vocals (dita metàtesi en la terminologia lingüística) segurament es produí per l’associació del prefix re- a la repetició d’una acció. Això era, al remat, el que feien estos animals: mastegar dos vegades els aliments.
Primera documentació: segle XIV.
Citacions:
«Com bou remugua, / com feu Nabugua- / donosor, rey: / de tant omey / he crueldat, / en son regnat, / fets al proÿsme, / a Déu Altisme.» (Jaume Roig: L’Spill [o Llibre de les dones], 1460)
«—Ja vol donar-nos la llanda una altra volta —remugà Toni—. Sempre està ple d’històries.» (Vicent Pascual: El guardià de l’anell, 1990)
Castellà: rumiar, remugar. ǁ refunfuñar, rezongar.
Anglés: ruminate. ǁ grumble, gripe.
Francés: ruminer. ǁ grommeler.
Italià: ruminare. ǁ brontolare.
Portugués: resmungar. ǁ ruminar.
