[11/05/2021]
La paraula rella és ja desconeguda per les generacions més jóvens. És normal. Cada grup d’edat fa servir les paraules que necessita; i les que no, les abandona. Però durant molt de temps la paraula rella ha sigut un terme bàsic del lèxic agrícola. Prové del llatí rēgŭla, que, en un primer moment, feia referència a una simple ‘barra recta’. S’havia format per derivació del regĕre, ‘regir, portar recte’; però, segons els significats específics que ha anat adquirint, ha adoptat formes variades. Així, d’este ètim ha sorgit, per una banda, el mot regla, que ha quedat associat a ‘precepte’: una norma que guia rectament el comportament social; per una altra, també tenim regle, que fa referència a un ‘instrument de mesura’, i finalment, rella, amb què tradicionalment s’ha designat una peça de ferro amb forma de fletxa fixada a l’aladre, que servia fonamentalment per a obrir solcs en la terra abans de sembrar. Així s’augmentava la porositat del terreny i s’afavoria el creixement de les plantes.
La paraula rella ens ha quedat fixada, com a referent de comparació, en diverses locucions. Així, quan algú presenta deficiències auditives importants, se’n diu que està «més sord que una rella»; per als que no s’hi veuen bé, també es fa servir el mateix recurs comparatiu: «més cego que una rella». En algunes comarques valencianes, d’algú que ha begut més del compte, se’n diu que «està més picat que una rella». La comparació amb la rella sempre aprofita per a amplificar la intensitat del defecte atribuït.
