Pronunciació: [rebɔ́st], en què el signe [ɔ́] representa el so tònic de la o oberta. Quasi totes les paraules acabades en -ost solen tindre la o oberta. És el cas, per exemple, de compost, cost, dispost, impost o post; però, en canvi, alguns vocables amb esta mateixa terminació, com agost i most, es pronuncien amb o tancada.
Definició:
1. m. Lloc d’una casa o d’una nau on es guarden els comestibles.
2. m. Provisió de comestibles que es guarden en una casa o en una nau.
Etimologia:
El mot rebost era originàriament el participi del verb rebondre, provinent del llatí reponĕre ‘guardar, emmagatzemar, amagar’. En un primer moment, esta veu s’aplicava a les provisions reservades, i d’ací passà, per transfiguració metonímica, a designar el lloc a on es guardaven.
Primera documentació: segle XIV.
Citacions:
«Com, enfitada, / sola sopàs, / e·s menejàs / lo candeler / —fon l’escuder dins lo rebost.» (Jaume Roig: Spill, c. 1460)
«Hi si d’aquest oli yo gens ne tastava, segons deu ser dolç, elet y apurat, no crech comanàs, tenint-lo tancat, la clau del rebost a moça ni sclava.» (Bernat Fenollar: Lo procés de les olives e disputa dels jóvens hi dels vells, 1497)
«A l’entrada, a més d’un pou, hi havia a un costat la porta del celler o rebost amb les gerres de vi i les olieres, i al pati central les portes de l’estable i del llenyer.» (Manuel Sanchis Guarner: La ciutat de València, 1972)
Castellà: despensa. (Curiosament, en l’espanyol parlat a l’Argentina —terra d’acollida de molts valencians— també s’utilitza la forma reposte amb el mateix significat que en valencià.)
Anglés: pantry, larder (UK).
Francés: garde-manger, dépense.
Italià: dispensa.
Portugués: despensa. (També existix en esta llengua la paraula reposte, que ha quedat especialitzada amb el significat d’un lloc a on es guarden mobles.)
