[02/06/2021]
Les paraules tenen la seua pròpia evolució al llarg del temps com a resultat de la interacció dels parlants. Eixe llenguatge viu, que va de boca en boca, sovint —no sempre— queda reflectit en la documentació històrica, i constituïx la llengua real. Per la seua banda, la normativa lingüística és una selecció de variants, forjada sovint amb uns plantejaments ideals, que tendix a refermar la tradició considerada més genuïna i a bandejar els elements espuris que s’han incorporat per influència d’altres llengües. En eixa dialèctica, és normal que la llengua real i la normativa lingüística diferisquen en certs aspectes.
En el cas de l’adjectiu real, per exemple, la normativa lingüística ha considerat preferible reservar esta forma per a referir-se a tot allò que té una existència efectiva, i, per contra, associar l’adjectiu reial a allò que té relació amb el rei. En part, esta distribució es correspon a la realitat històrica; però només en part. L’ús de real en referència a la reialesa és del tot habitual en la documentació històrica. I, precisament per això, quan este adjectiu forma part de topònims, la mateixa normativa preserva l’ús de real. Passa això, per exemple, amb el topònim Vila-real; però també en molts altres topònims menors, com ara la Séquia Real del Xúquer, el Camí Real, l’Assagador Real, la Vereda Real… Eixa és la nostra realitat.
