[02/10/2017]
La paraula rauxa es documenta per primera vegada a començaments del segle xix. Antigament, la forma habitual era raixa, que probablement és un encreuament de la forma llatina rixous, ‘persona predisposada a la baralla, a la gresca, batusser’, i de l’arabisme ratxa, ‘agitació de l’ànim, alternança dels estats de fortuna i desgràcia’. Ausiàs March féu servir en les seues poesies esta antiga variant: «si no·ls sent purs, mesclats los abilita, / sa part ne pren, lo cors ne creix sa raixa».
La variant rauxa començà a usar-se en valencià durant el segle xx en l’àmbit literari. Un dels primers autors a utilitzar-la fou Josep Pascual Tirado en el Tombatossals: «ells remaren en aquella rauxa marinera suant pegunta». La rauxa sovint es contraposa al seny: si el seny és l’expressió de la calma racional, la rauxa és l’impuls sobtat que ens du a actuar amb un ardor apassionat.
