[rantéʎa] f. ZOOL. Insecte dípter no hematòfag (Chironomus sp),que acostuma a volar en eixams.
Etimologia: Probablement és un mot d’origen onomatopeic, de formació paral·lela al llatí tardà zinzala, que ha donat lloc en francés antic a la forma cincelle i a l’italià zanzalà, transformat posteriorment a zanzara. En italià actual, provinent del mateix ètim que rantella, hi ha el verb rantolare, així com el substantiu rantolo i l’adjectiu rantoloso, que fan referència a la respiració fatigosa dels moribunds, i que en valencià ha originat també la forma ranera.
Primera documentació: 1575, amb la forma rantell (Onofre Pou, Thesaurus puerilis).
Citacions:
«Amb el barret a la mà es feia aire i es ventava les mosques i les rantelles incansables» (Vicent Ortega: El crim)
«Nosaltres sí, sí, amb el cap i mirant com parpelleja a mil per hora com si anara fent senyals escrutadors, o com si li molestara la llum o estiguera evitant que li entraren rantelles als ulls» (Fred Sentandreu Gallego, Mira si he corregut terres…)
«El ventijol s’havia adormit i començaven a importunar els núvols de rantells i a no deixar viure els mosquits famolencs» (Martí Domínguez i Barberà: L’ullal)
Variants: rantell, randell, randella, rantelleta.
