[24/05/2023]
Els lamentables incidents que tingueren lloc el passat diumenge en l’estadi del Mestalla, en el partit disputat entre el València i el Reial Madrid, han tret a la palestra la paraula racisme. És un concepte complex, amb connotacions diverses segons el context en què s’utilitza. El diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el definix de la manera següent: «Doctrina que propugna la supremacia d’un grup ètnic sobre un altre i justifica l’explotació econòmica, la segregació social i, fins i tot, la destrucció física del grup considerat inferior». I sí: evidentment, tot açò és l’expressió més abominable del racisme. Però, en un sentit ample, sense arribar als extrems descrits en la definició anterior, actualment també es considera racista qualsevol actitud o expressió menyspreadora que, basant-se en els trets físics d’una persona, i associables per tant a un determinat grup ètnic, puga ser considerat denigrant per al conjunt de persones que compartixen eixos mateixos trets.
El racisme, d’una manera o d’una altra, sempre ha existit. Aristòtil —el filòsof grec que, junt amb Plató, és considerat el pare de la filosofia occidental— apuntava en la seua obra Política a les condicions propícies del clima mediterrani per a explicar la superioritat de la civilització grega respecte a altres pobles de l’Antiguitat. Poc importen ara les raons adduïdes per a justificar la presumpta superioritat d’un grup humà sobre un altre, i tant se val que siguen de caràcter climàtic o genètic. En cada època, la civilització dominant busca la manera de justificar les seues pràctiques per a reforçar els seus privilegis. En el fons, sempre hi ha una contraposició entre nosaltres i els altres. Els altres són els estrangers, els bàrbars, els metecs…, persones que parlen una altra llengua, que tenen un altre color de pell, que són pobres, incultes… Són diferents, en definitiva, i per tant de rang inferior.
La història de la humanitat ha discorregut sobre bases anàlogues fins a l’actualitat. No importen les raons en què s’ha intentat fonamentar el relegament de certs grups humans. Però, amb independència de les formes a través de les quals es manifesta i dels antecedents —remots o recents—, la paraula racisme com a tal es gestà recentment. Les primeres documentacions del vocable són dels anys trenta del segle XX, i estan relacionades amb el sorgiment del nazisme i dels moviments feixistes. El primer registre de la paraula, de fet, es documenta en 1928, en anglés, amb la forma racism. Com és normal, ràpidament s’expandí per la resta de llengües amb les adaptacions necessàries. Resultava tremendament útil per a comprendre millor el nostre món. Les paraules ens ajuden a acotar amb precisió la realitat en què vivim. En el nostre àmbit lingüístic, la primera documentació és de 1962. Apareix arreplegada en el Diccionari català-valencià-balear, eixe monument lexicogràfic que, impulsat per mossén Antoni Maria Alcover, fou completat amb una vida de treball ardu i constant pel lingüista menorquí Francesc de Borja Moll, amb la col·laboració estreta del professor valencià Manuel Sanchis Guarner, que, després d’estar internat en un camp de concentració, com a represàlia per la seua participació en la Guerra Civil com a membre de l’exèrcit republicà, fou forçat a exiliar-se a Mallorca, a on visqué entre 1943 i 1959.
