[27/10/2022]
Totes les llengües es forgen amb sediments lèxics provinents d’ací i d’allà que els parlants van modulant a poc a poc per a adaptar-los a uns trets característics que conformen la pròpia idiosincràsia idiomàtica. Estes alteracions, que són el resultat de múltiples interaccions, són anomenades pels filòlegs lleis fonètiques, i afecten especialment els aplecs vocàlics o les terminacions de les paraules.
Així, en valencià hi ha hagut una tendència molt pronunciada a elidir la -o àtona de final de paraula o a canviar-la per una altra vocal. Esta tendència es pot constatar, per exemple, en paraules com ric o alumne, que, en contrast amb el castellà (rico i alumno), en valencià la -o final s’ha emmudit o s’ha canviat per -e. Però, com és normal, totes les lleis —incloses les fonètiques— tenen també les seues excepcions. És molt il·lustratiu en eixe sentit l’alternança vocàlica de ferre i ferro. Antigament eren normals les dos variants, però modernament s’ha consolidat la forma amb -o àtona a final de mot, si més no per al nom comú; com a cognom, encara és ben habitual la forma Ferre.
En el cas de quadro l’evolució ha sigut prou semblant, però amb resultats dispars. Antigament també hi havia una alternança entre quadro i quadre, si bé la forma dominant en tots els temps sempre ha sigut quadro. I només en el segle XX, des de la falsa creença que quadro era un castellanisme, s’ha volgut donar una preeminència a quadre en la llengua formal. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, alineant-se amb els parlants, ha rectificat esta preferència, i quadro és la forma recomanada per als registres formals. Aferrar-se (que, per cert, ve de ferro) a vells clixés, sovint sustentats en prejuís, no és la millor manera de conciliar els parlants valencians amb la llengua pròpia. El que està ben dit no cal rectificar-ho.
