[19/11/2020]
La paraula purna fa referència a una partícula incandescent que es desprén d’un cos encés o que sorgix de la fricció de dos cossos. Es tracta d’un mot antic, que encara es conserva ben viu en algunes comarques valencianes. En el municipi de Begís hi ha una partida coneguda amb el nom de la Purna. En el Curial e Güelfa —obra del segle XV, d’autoria dubtosa, però que hi ha indicis raonables per a atribuir-li-la a Enyego d’Àvalos, cavaller valencià d’origen castellà— ja es deia que «exien d’aquell foch encenalls e purnes molt ardents».
Així i tot, resulta difícil resseguir-ne el rastre fins a arribar a uns orígens segurs. Alguns estudiosos han apuntat que prové del llatí prūna, que significava ‘carbó encés, brasa’, alterada per un procés metatètic, freqüent en l’evolució de moltes paraules (enredar > enredrar, comprar > crompar); uns altres, en canvi, apunten més lluny, i sospiten que pot tindre un origen preromà, relacionable amb l’arrel indoeuropea pur-, que significava ‘foc’, i que donà lloc a la paraula grega pyr (present en paraules com piròman o pirotècnia).
En altres zones del domini lingüístic també es diu espurna, que conviu amb altres denominacions com guspira o espira; encara que en l’actualitat la forma més estesa col·loquialment és el castellanisme xispa, ja documentat en el segle XIX.
