[24/09/2021]
El verb publicar, en primera instància, significa fer pública alguna notícia que, fins a eixe moment, només era coneguda per uns pocs. Hi ha, per tant, un canvi d’estat de la informació, que passa de privada a pública. Este és exactament el significat que tenia en llatí publicare, i que es mantingué en valencià —igual que en altres llengües romàniques— durant molt de temps, tal com queda de manifest en el Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina, que data de l’any 1269: «vos fem saber que aquest dia que estes letres foren feytes, nós boca a boca e personalment citam lo dit Bernat del Mas que a III dies següens fos denant vós oyr publicar los testimonis e a enantar en lo pleyt damunt dit».
Si actualment tenim constància del que es digué segles arrere, amb tot el que això suposa per al coneixement profund de les arrels i l’evolució de la nostra llengua, és perquè estudiosos com Josep Torró han rescatat de l’oblit uns textos soterrats durant molt de temps en arxius polsosos, i també perquè el Servei de Publicacions de la Universitat de València, sumant els esforços de molts professionals, han fet possible que aquell manuscrit es publicara. Ara fa precisament cent anys que la Universitat de València començà a publicar llibres. Però publicar, per a una universitat i, en general, per a qualsevol organisme amb vocació de servici públic, no és només editar llibres: és, sobretot, posar a l’abast de tots els interessats uns coneixements que abans estaven restringits a uns pocs. Valga este breu apunt com a reconeixement a la tasca ingent duta a terme per la nostra Universitat per a difondre la nostra cultura.
