[24/11/2022]
Cada país, en funció de la pròpia tradició cultural i de les seues circumstàncies sociopolítiques específiques, té uns costums que sovint tendim a qualificar de curiosos. La curiositat, evidentment, és fruit del contrast de mirades. Ens crida l’atenció allò que, als nostres ulls, és diferent del que solem fer, de la mateixa manera que els altres se sorprenen d’algunes de les nostres pràctiques habituals si per a ells són estranyes. Seguint una pràctica inveterada, algunes vegades els costums fins i tot esdevenen lleis, amb la càrrega punitiva que això comporta per a aquells que no obren d’acord amb les normes consuetudinàries del lloc a on es troben. En el cas de Qatar, país al qual s’han desplaçat estos dies centenars de valencians per a seguir de prop la competició mundial de futbol, hi ha llibertat de culte, però està prohibit el proselitisme religiós. O millor dit: està prohibit difondre missatges que tinguen com a objectiu captar adeptes per a qualsevol credo religiós que no siga l’islam.
Esta paradoxa té una lògica profunda, que explica l’aparent contradicció: més enllà del pòsit històric que hagen pogut deixar les antigues croades o les més recents Missions de les Obres Pontifícies —fruit de les ànsies proselitistes d’expandir la considerada per alguns fe verdadera—, Qatar té en l’actualitat una població de més de dos milions d’habitants, dels quals només dos-cents cinquanta mil són ciutadans qatarians; la resta —la immensa majoria—, tot i que viuen i treballen allí, són estrangers. Els lligams de l’home amb la terra tenen unes arrels profundament ancestrals, i enormement curioses.
Seguint l’arrel de les paraules, sovint arribem a paratges estranys. La veu prosèlit, de la qual deriva proselitisme, prové del llatí prosely̆tus, i s’utilitza en el Nou Testament per a referir-se als pagans conversos que abraçaven la fe judaica; però, resseguint el viatge als orígens, en la Septuaginta —la traducció grega de la Bíblia—, la veu prosḗlytos és utilitzada per a referir-se als estrangers que s’establien en el Regne d’Israel. És curiós —molt curiós— constatar com va canviant el significat de les paraules segons la perspectiva espacial o temporal que s’adopte.
