[21/03/2018]
En un inici, els romans només disposaven de dos paraules per a delimitar els períodes dins de cada cicle anual, que marcaven l’activitat agrícola en funció de la climatologia: una temporada curta, dominada per la inactivitat, anomenada hibernum tempus (que posteriorment es transformaria en hivern), i una altra estació molt més llarga, anomenada aestivum tempus (que donaria lloc a la paraula estiu).
Dins de l’estació llarga, hi havia també uns moments concrets que servien com a referència per a realització de certes faenes. D’una banda estava el veranum tempus (origen del vocable castellà verano), que feia referència al moment en què verament feia calor, i d’una altra la prima vera, és a dir, els primers temps del veranum, amb què s’indicava el moment en què començava a fer calor. Finalment, per a acabar d’acotar este llarg període, es creà també la paraula autumnus, veu derivada de auctus, ‘augment’, amb què s’al·ludia al període en què els fruits arribaven al seu màxim creixement.
