[01/10/2020]
La paraula postres (pronunciada en valencià amb o tancada) fa referència a la fruita o als dolços que se solen menjar per a acabar el dinar o el sopar. Prové del llatí postremus, superlatiu de posterus, ‘últim’, encara que a nosaltres, molt probablement, el mot ens vingué a través del castellà. Originàriament s’utilitzava com a adjectiu amb un significat equivalent al que actualment té el mot postrero en castellà. Així és com l’usava, per exemple, sant Vicent Ferrer en un dels seus sermons: «E puix Déus vos darà de postres camps ço que havets mester».
Però en el segle XVII el vocable se substantivà per a passar a designar específicament el plat, tradicionalment de fruites o confitures, que s’oferia després dels menjars. El gènere i el nombre varia en funció del substantiu elidit que es pren com a referència, i així es deia les postres (en femení plural) quan implícitament es pensava en les fruites, i en canvi es deia el postre (en masculí singular) quan es pensava en el plat. En castellà, eixes vacil·lacions encara es mantenen en la locució adverbial a la postre (que també es pot dir al postre). En valencià, tot i que popularment també persistixen eixes vacil·lacions, normativament s’ha optat per atribuir a este mot el gènere femení i el nombre plural: les postres.
