[20/06/2023]
Les llengües estan sotmeses a un procés de canvi continu. Bé, en realitat, i tal com ja enuncià Heràclit d’Efes, allà pel segle V a. C., el canvi és consubstancial a la mateixa naturalesa de la vida: «tot fluïx; res roman», deia el filòsof grec a manera de sentència. I si l’últim dia, parlant precisament del verb romandre, assenyalàvem la mutació de la vocal e en o de la primera síl·laba de la forma llatina remanēre, hui parlarem d’este mateix fenomen fonètic, però destacant que a vegades el canvi vocàlic no presenta una evolució lineal sinó que dona lloc a una bifurcació conceptual. Eixe és el cas del vocable llatí perfidia, que ha donat lloc en valencià a les formes perfídia i porfídia, que, almenys en l’actualitat, presenten significats ben diferents. Encara que no sempre ha sigut així.
La veu llatina originària s’havia format combinant el prefix per- (usat per a indicar que es va ‘més enllà’, i que en sentit figurat sovint apareix associat a la idea de ‘transgressió moral’), el mot fides, ‘fe’, i el sufix qualitatiu -ia. El resultat d’esta fusió de components al·ludia a la ‘deslleialtat’, especialment en l’àmbit religiós, i per això els pares de l’Església utilitzaren esta paraula per a referir-se a aquells que, faltant al seu jurament de fidelitat als dogmes eclesiàstics, incorrien en heretgia. És evident que, en qüestions de fe, la major o menor fidelitat a la doctrina originària sempre està tamisada per la perspectiva de cada u. Tots creuen ser més fidels que ningú a l’hora de reinterpretar el missatge diví.
Però, sense entrar en dilemes teologals, el que no admet discussió filològica és que el canvi de per- a por- no té res d’herètic. És un fenomen fonètic prou normal que respon a la comoditat dels parlants per a articular certes paraules. En este cas concret, es deu al contacte de dos consonants labials, p i f, en síl·labes contigües, que de retruc ha provocat en alguns casos una alteració vocàlica. Però, al final, siga per la raó que siga, esta nova variant quedà associada a la idea de ‘perseverança contumaç’. No es tracta tampoc d’una alteració brusca del significat originari. És només una simple sinècdoque en què es pren la part pel tot. Al·ludia concretament a l’actitud amb què els heretges sostenien inflexiblement les seues tesis. Estaven convençuts de la seua veritat, i la defenien amb fermesa, a vegades assumint el risc de ser excomunicats. O inclús de morir per la defensa acèrrima de les seues creences. Evidentment, esta contumàcia ideològica no està restringida a l’àmbit religiós. Forma part de la naturalesa humana. Fra Antoni Canals, ja en 1400, es referia a «La dura porfídia dels cartaginesos e la supèrbia dels romans se lancen es vessen a tota crueltat de naffres». Molt ha plogut des d’aquells temps. Però la vigència de la paraula porfídia fa pensar que les coses no han canviat massa. Són molts els que estan convençuts que tenen raó: no raons, en plural, per a fer el que fan o defendre el que pensen que s’hauria de fer. Sinó la raó absoluta. Inqüestionable. I tants o més els que pensen que no són ells, sinó els altres, els que estan equivocats. La porfídia, al cap i a la fi, no és una qüestió de raons. És el resultat d’una mirada reprovatòria, i sobretot intransigent, respecte a les raons dels altres. Siguen qui siguen eixos altres i les raons que puguen adduir.
