Pronunciació: [pokét i bɔ́].
Significat:
Les locucions són combinacions de paraules més o menys fixes que adquirixen un sentit global que va més enllà del significat estricte que tenen cada de les paraules que la conformen. No és una simple suma: és una fusió d’elements lèxics que té un efecte multiplicador de matisos semàntics. A vegades, no sempre, les locucions són construccions pròpies d’una llengua, o d’una àrea concreta dins del conjunt de parlars d’un idioma, que actuen com a element identificador de l’origen geogràfic del parlant, i altres vegades, com a conseqüència directa d’esta especificitat, provoquen desconcert entre els parlants d’altres zones, que, al no conéixer el sentit específic d’eixes paraules, no saben descodificar cabalment el sentit precís del que han sentit o llegit. L’expressió poquet i bo (a voltes usada també amb el quantificador poc, en compte de la forma de diminutiu poquet) és molt característica del valencià, i quasi sempre sol anar precedida del verb dir. S’usa per a indicar que algú, davant d’una insinuació, un comentari o un comportament considerats inadequats, ha respost de manera contundent, sense contemplacions. Té, per tant, un caràcter de rèplica en una batussa dialèctica. Com dient: «Ah, sí? Tu m’has dit açò, volent-me reprotxar alguna cosa; doncs jo, en eixe cas, t’he de dir que tu abans havies fet això i allò, i per tant tot el que t’he dit t’ho tens més que merescut». L’ús d’esta expressió està associada a una valoració positiva, donant a entendre que la resposta és justa i pertinent.
Primera documentació: segle XIX.
Citacions:
«Vaig haver de serrar les dents amb totes les meues forces per no dir-li poquet i bo» (Joan Olivares: Vespres de sang, 2000.)
«… l’home aquell la treia de polleguera, fins que un dia em vaig plantar i li vaig dir poquet i bo, que la iaia i les meues germanes se’n feien creus quan em sentiren cantar-li les quaranta, que jo sempre he tingut molta corfa però, quan s’havien de dir les coses…» (Josep Franco: Això és llarg de contar, 2004.)
«Fóra com fóra, buscà dues o tres comares de mantellina, van irrompre en el despatx de l’alcalde fetes unes feres corrúpies i li digueren poquet i bo.» (Manel Joan i Arinyó: Fem un trio, 2009.)
