[06/07/2022]
La paraula ponent prové del llatí ponens ponentis, participi actiu del verb pōnĕre, que ha donat lloc a pondre i posteriorment a posar, verbs que ara s’utilitzen amb significats diferents. Però, en el cas concret del participi ponent, cal apuntar que en un primer moment s’habilità amb una funció adjectival formant part de l’expressió sol ponent per a referir-se al moment en què l’astre rei recorria l’últim trajecte de la seua òrbita abans d’ocultar-se. D’este significat, en un nou procés d’expansió, el vocable ponent passà a designar un punt en l’espai: aquell per a on el sol desapareix de la nostra vista. I d’ací, encara, en una nova transferència semàntica, la paraula ponent passà a designar el vent que, provinent de l’oest, bufa en direcció a l’est.
En les terres valencianes, el ponent sol ser en estiu un vent càlid i sec, que ens arriba recalfat després d’haver travessat tota la península Ibèrica. Hi ha diverses dites i expressions que posen de manifest el malestar que sol provocar este vent, com ara «de ponent, ni vent ni gent», «de ponent, tot malament», «el ponent la mou i el llevant la plou»; per a anticipar que al sendemà bufarà vent de ponent, en algunes comarques es diu: «sol en rogenc, vent al ponent».
