[06/10/2016]
Hi ha paraules que, procedents d’un mateix ètim, a partir d’un moment determinat es desdoblen en formes diferents i es produïx una especialització semàntica, de manera que cada una de les variants passa a significar una cosa diferent. Això és el que ha passat amb la forma llatina ponere, d’on deriven les formes posar i pondre. La variant posar ha quedat fixada per a designar de manera genèrica l’acció de col·locar alguna cosa en un lloc («posa el pitxer en la taula»), mentre que pondre ha passat a significar l’acció de desaparéixer el sol per davall de l’horitzó visible i, referit a les aus, l’acció d’expulsar els ous. A partir d’este últim significat, traslladant a les persones l’actitud inquieta que mostren les gallines o altres aus quan han de pondre un ou, s’ha generat la locució no saber a on pondre l’ou, que s’usa per a referir-se a algú que està indecís respecte a alguna qüestió.
