[25/02/2022]
La política sempre ha existit. Això sí: amb formes i maneres molt diferents de concebre-la i, sobretot, de practicar-la. Però qualsevol comunitat humana, per remota que siga, ha establit mecanismes per a organitzar-se col·lectivament. I això és, en essència, la política: regir una comunitat. O aspirar a governar-la de manera diferent de com ho fan aquells que estan regint la cosa pública en un moment determinat.
De fet, la mateixa paraula política ja conté, en les seues arrels, esta idea de col·lectivitat. S’havia format per derivació de polis, que significava ‘ciutat’. El filòsof grec Aristòtil, en el segle IV a. C., ja utilitzà la paraula politiká en una de les seues obres per a referir-se a l’art de governar la comunitat. En valencià, un dels primers usos registrats del mot política es remunta a finals del segle XV, concretament a l’obra de Martí de Viciana, que, comentant precisament l’obra d’Aristòtil, apuntava que «La altra [virtut] és apellada Política, que mostra modo a saber ciutats e regnes regir».
Joan Fuster, amb una perspectiva més contemporània, també recuperava el terme política en molts dels seus escrits. Per a Fuster, un polític no és aquell que «guanya unes eleccions»; és aquell que «pensa i actua en termes de govern». I, basant-se en esta premissa, proclamava que el nostre era Un país sense política. Publicà un llibre amb eixe títol l’any 1976, però les seues reflexions encara mantenen una gran vigència. Val la pena llegir-lo atentament de cap a cap. Ni que siga per a discrepar-ne, naturalment. Això també és política.
