[04/10/2022]
Si ahir comentàvem la paraula goig, i destacàvem especialment l’actitud d’aquells que són capaços de contemplar les coses que ocorren cada dia sabent extraure’n plaer i satisfacció, en el pol oposat estan els ploramiques. Són aquells que, d’entrada, pareix que tot els pega tort. Sempre troben alguna objecció a fer: «sí, sí, però…». Inclús sembla que hagen modulat el seu to de veu perquè, quan parlen —diguen el que diguen—, les seues paraules ressonen com una queixa permanent. No solen riure estentòriament; com a molt, esbossen un somriure, sobretot si és per a sumar-se a un comentari crític contra algú. I és que, en el fons, se senten poc reconeguts, i sovint projecten sentiments d’enveja. No perquè creguen que la sort dels altres siga immerescuda. O no necessàriament té per què ser així. Poden alegrar-se sincerament de la sort dels altres. Però, allà en el fons, tendixen a pensar que ells s’ho mereixien tant o més que els afavorits per la sageta de la fortuna. Però —sempre hi ha un però…— la sort els ha girat la cara.
La paraula ploramiques és el resultat d’una composició resultant de la unió de la tercera persona del present d’indicatiu del verb plorar i la forma de plural del substantiu mica, que en essència significa ‘porció xicoteta d’alguna cosa’. Apareix documentada en el Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig, publicat en 1851, i fins i tot ha donat peu a la creació de derivats, com els verbs ploramicar i ploramiquejar, que descriuen l’acció dels ploramiques. És un signe de vitalitat. Originàriament este mot s’usava per a referir-se als xiquets que ploraven fàcilment per qualsevol cosa, sense un motiu clar i justificat. Però, amb el temps, el seu ús s’ha expandit per a retratar una actitud de molts adults. Cada paraula és una creació que ens permet descriure un objecte, una idea, una actitud… I la paraula ploramiques feia falta, sens dubte: és un part lèxic utilíssim per a retratar sintèticament una manera de ser i d’estar en esta vall de llàgrimes, a on el goig i les penes alternen capritxosament. Però uns pareix que estan més predisposats que altres a situar-se en una banda que en l’altra.
