[12/12/2018]
La paraula ploma prové del llatí plūma, amb què ja es designava, igual que ara, cada una de les formacions còrnies de què està cobert el cos de les aus, i que consten d’un canonet inserit en la pell i d’un eix del qual ixen unes barbetes.
Durant l’Edat Mitjana, les plomes de les aus, tallades adequadament, s’utilitzaven per a escriure. Se submergia la punta de la ploma en un recipient amb tinta i l’interior del canonet actuava de depòsit. Per analogia, la paraula ploma passà a designar després un instrument d’escriptura constituït per un mànec en la punta del qual hi havia fixada una làmina metàl·lica. La ploma estilogràfica, patentada a França en 1827 per l’estudiant romanés Petrache Poenaru, porta el depòsit de tinta incorporat en l’interior del mànec.
Modernament, també s’usa la paraula ploma en registres col·loquials per a referir-se al parlar o als gestos efeminats d’un home. Este ús, per assimilació, fa referència a les vedets, que sovint usaven vestits ornamentats amb plomes.
