[03/03/2023]
La paraula plèiade s’usa actualment per a referir-se a un grup de persones il·lustres que viuen en una mateixa època. El professor Antoni Furió, catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València, il·lustra molt bé este significat quan, ressenyant la tasca docent i investigadora de Manuel Sanchis Guarner, fa referència a «la coincidència a València, en aquells primers anys seixanta, d’una plèiade d’historiadors brillants i emprenedors». Tot el que fem té uns antecedents sense els quals difícilment podríem tindre el que tenim.
I el mateix passa amb les paraules. No sorgixen del no-res. En concret, la paraula plèiade és un cultisme que en valencià començà a usar-se a començaments del segle XX. Però, per a arribar a adquirir significat que li atribuïm actualment, prèviament hagueren de passar moltes altres coses. El significat de les paraules sovint és fruit d’una llarga, llarguíssima, història. L’origen remot d’esta veu apunta al grec pleiádes, amb què es designaven les set filles que la nimfa Plèione havia tingut amb el tità Atles. La seua bellesa era llegendària. I així fou que, quan estaven a Beòcia, una antiga regió de Grècia, foren vistes per Orió, el Caçador, que en quedà admirat, i les perseguí incansablement durant cinc anys, ansiós de posseir-les. Però no tots els desitjos són correspostos. I, per a evitar que el Caçador les capturara, les plèiades primer foren transformades en colomes, i després deïficades per Zeus com a estreles, formant la constel·lació coneguda actualment amb el nom de les Cabrelles, que continuen brillant amb fulgor en el firmament. D’esta bella faula, en la França del segle XVI passà a utilitzar-se el mot plèiades per a referir-se a un grup de set poetes, encapçalat per Ronsard, ansiosos de recuperar l’antiga tradició cultura grecollatina. I d’ací passà a moltes altres llengües, inclosa la nostra, amb el significat indicat de persones brillants.
