[25/09/2020]
La paraula planeta prové de la forma homònima llatina, i esta del grec planḗtēs, que significava ‘errant, vagabund’. Estos astres eren anomenats en l’antiguitat asteres planetai, ‘estreles errants’, denominació que amb el temps se simplificà a planetes. Es deien així perquè es creia que, contràriament a les estreles, els planetes anaven canviant constantment la seua posició en el firmament. És un exemple —traslladable a molts altres àmbits— de com la perspectiva condiciona la nostra percepció de la realitat. En la terminologia astronòmica contemporània, es considera que els planetes són astres que no tenen llum pròpia i que giren al voltant d’una estrela.
Antigament, la paraula planeta s’usava quasi sempre en femení: «A tu pot hom dir fill de iniquitat, engendrat en la mala planeta de Saturnus», amollava la princesa Carmesina, en un assalt d’ira, al cavaller Montsalvat en el Tirant lo Blanch, paraules que reflectixen ben clarament la influència que s’atribuïa als planetes en el caràcter de les persones. Com a recialla d’eixe ús tradicional, encara es manté el gènere femení de la paraula planeta quan significa ‘destí’.
