[18/10/2021]
La paraula pixaví és un mot compost format per la combinació de la tercera persona del present d’indicatiu del verb pixar, que significa ‘orinar’, i el substantiu vi, ‘beguda alcohòlica obtinguda del raïm’. Però, contràriament al que passa amb altres termes formats per composició, el significat resultant no és la suma de les parts. Un pixaví no és, algú que, després d’haver begut massa vi, evacue el que ha ingerit prèviament a través del pixum. No, no és això. El mot pixaví se sol proferir amb intenció pejorativa. El diccionari no ho diu tan clarament. El tracta com a «col·loquial». I ho és, certament. Però és alguna cosa més. Es fa servir concretament, entre els pobles dels voltants, per a referir-se desdenyosament als habitants d’algunes ciutats. El Diccionari normatiu valencià constata explícitament que es diu dels naturals de València, Castelló i Gandia, si bé afig «entre altres».
En realitat, és l’expressió d’una rivalitat atàvica entre poblacions veïnes. Els habitants de les ciutats més grans i pròsperes sovint desdenyaven els habitants dels pobles menuts dels voltants qualificant-los de llauros, pobletans o vilans…; i els habitants dels nuclis de població més menuts es referien als de les grans ciutats com a finolis o pixavins, donant a entendre que eren uns presumptuosos. Esta dialèctica de confrontació ja pràcticament ha desaparegut. Però les paraules són el reflex de la nostra història, amb tota la càrrega de recels i prejuís existents en altres èpoques.
