[11/02/2021]
La paraula píndola prové del llatí pĭllŭla, que era un diminutiu de pila, i que significava ‘pilota, bola’. En un primer moment, esta forma llatina evolucionà a píl·lola. Així és com apareix en el Curial e Güelfa, una novel·la cavalleresca que data de l’any 1442: «aquesta senyora, la qual bé sabia totes les coses, clucà los ulls, e, a manera de qui beu purga, volgué tragar aquesta píl·lola tan amarga».
I de píl·lola, per dissimilació —per a evitar la repetició del so de [l] en síl·labes contigües—, passà a dir-se píndola. Esta forma ja apareix documentada en el segle XV. El mateix sant Vicent Ferrer parlava en un dels seus sermons de «píndola medecinal», referint-se metafòricament a l’hòstia consagrada.
Des d’una perspectiva farmacològica, el terme píndola s’utilitza per a referir-se al medicament elaborat en forma de boleta. Almenys, este era l’ús tradicional. Però, en l’actualitat, per influència de l’anglés pill (forma provinent del mateix ètim llatí, presa del francés antic pile), la paraula píndola ha passat a usar-se, quasi exclusivament, per a referir-se a l’anticonceptiu oral.
I encara cal ressenyar l’expressió daurar la píndola, usada per a indicar que algú, fent servir paraules amables, està intentant mostrar una cosa desagradable com si no ho fora tant. És una metàfora que fa referència a la capa dolça amb què se solen recobrir les píndoles per a fer-les tragar millor. L’amargor està en l’interior.
