[28/02/2023]
Si ahir parlàvem de l’optimisme, hui convé referir-se al pessimisme. És un contrapunt imprescindible per a entendre una dualitat conceptual indestriable. No sols són termes semànticament complementaris, sinó que l’un, en gran part, s’ha gestat a partir de l’altre. Cal fer constar, en primera instància, que pessimisme és un derivat de pèssim. Amb l’afegiment del sufix -isme passà a adquirir rang doctrinal. Però, abans d’entrar en qüestions subtils de caire epistemològic, convé apuntar també, resseguint el fil etimològic, que l’adjectiu pèssim s’havia format per derivació del llatí pessĭmus, superlatiu de malus, ‘mal’, que prové de l’arrel indoeuropea ped-, ‘peu’, i que també donà lloc a pejor, ‘pitjor’. L’al·lusió al peu, en tant que òrgan que ens permet la mobilitat, s’entén com una referència a aquell que entropessa. L’expressió «començar amb mal peu», sovint referida a l’inici d’una nova relació, pot ajudar a entendre la gestació d’este sentit figurat; però més encara la locució «anar de mal en pitjor», que aporta la idea de progressivitat del mal. Si pitjor és un terme comparatiu, que indica que és ‘més que mal’, pèssim és el súmmum del mal: pitjor, impossible.
Com a doctrina filosòfica, el pessimisme es gestà, en gran part, com a rèplica a l’optimisme de Leibniz. Arthur Schopenhauer, un dels màxims exponents d’este corrent filosòfic, sostenia que vivim sumits en un dolor perpetu, fonamentalment perquè l’ànsia de voler obtindre permanentment el que no tenim es transforma inevitablement en insatisfacció. El goig és un sentiment enganyós, que ens reporta una satisfacció efímera, però alhora ens anima a desitjar més i més, i això fa que es convertisca ineludiblement en dolorosa frustració.
