[08/06/2023]
El futbol és un entreteniment que desperta passions intenses. Potser més inclús que les paraules, que ja és dir. En el partit de la penúltima jornada lliguera, disputat entre el València i el Reial Club Deportiu Espanyol, el brasiler Samuel Lino, jugador del València, aconseguí marcar un gol en el minut 93, que permeté igualar el marcador (2-2). Les grades sospiraren alleujades. Uf! Però la permanència del València en la màxima categoria encara no estava assegurada. Encara faltava jugar l’últim i decisiu partit, que se celebrà diumenge passat, en l’estadi Benito Villamarín, contra el Betis. Amb el gol de l’asturià Diego López se saldà definitivament l’angoixa existencial dels valencianistes.
Però no és de futbol del que volem parlar ací, sinó de paraules: concretament, de la paraula permanència. Encara que el seu ús no era massa freqüent en l’antiguitat, ja es documenta en les albors del segle XV. El dominic fra Antoni Canals la usà fent referència a la «la instabilitat e pocha permanencia de fortune e altres cosas seguents». Les paraules es van creant a poc a poc, les unes a partir de les altres, i només algunes —les que satisfan les necessitats expressives dels parlants o, qui ho sap!, les que estan tocades per la vareta de la deessa de la fortuna— perduren en el temps.
El substantiu permanència es creà a partir de l’adjectiu permanent, amb l’afegiment del sufix de qualitat ‑ia, utilitzat per a la formació de mots abstractes. Per la seua banda, l’adjectiu originari prové del llatí permanens, resultat de la combinació del prefix per-, ‘per complet’, i el verb manere, ‘quedar-se’. Ja es pot inferir clarament, a partir d’estes dades, que la veu permanència adquirí el significat de ‘estada en un lloc durant un període llarg de temps’. Però, aclarit això, encara persistix un dubte lingüístic raonable: si tenim permanent i permanència, ¿per què es considera incorrecte el verb permanéixer? L’explicació d’esta aparent contradicció no és senzilla. L’entramat de les llengües, tant en l’evolució del parlar oral espontani com en la modelització de la norma culta, és complex. I no sempre és evident el que sembla ser-ho. Amb tot, intentarem aclarir-ho en successius apunts.
