Pronunciació: [pɛ̀lakáɲes]. Cal tindre present que el símbol [ɛ̀], una èpsilon amb l’accent greu, s’usa en transcripció fonètica per a indicar una e oberta amb accent secundari. Apareix, ocasionalment, en paraules compostes en què el primer element conserva un cert grau d’obertura, inferior que quan la paraula apareix usada com a unitat independent.
Definició:
m. i f. inv. Persona pobra, que no té una ocupació fixa. Es va casar amb un pelacanyes.
Etimologia:
És el resultat de la unió de la tercera persona del present d’indicatiu del verb pelar (pela), provinent del llatí pĭlare, ‘traure el pèl’, i la forma de plural del substantiu canya (canyes), provinent de llatí canna, referit a la tija buida de determinades plantes. Se sol usar pejorativament per a referir-se a algú que és molt pobre, no pinta res en una organització o no es considera un bon partit per a establir una relació estable.
Primera documentació: segle XIX.
Citacions:
«Potser no eren més que complexos de pobletà pelacanyes, però em sentia un poc incòmode en el paper de missatger de la seua filleta.» (Àngels Moreno: Cita a la matinada, 2007)
«Savonarola és tendre, afectuós i romàntic, molt superior als pelacanyes que m’havien interessat fins ara» (Isabel Canet: La copa dels orígens, 2011)
Castellà: pelagatos.
Anglés: ragamuffin, nobody.
Francés: pauvre hère, pauvre diable.
Italià: spiantato -a.
Portugués: zé-ninguém.
