Pronunciació: [pekuniáɾi].
Definició:
adj. Dels diners o que hi té relació. Dificultats pecuniàries. Castic pecuniari.
Etimologia:
El sentit que adquirixen les paraules amb el pas del temps sovint està molt allunyat del que tenien en un passat remot. Eixe és el cas de pecuniari, que, tal com es mostra en la definició del DNV transcrita més amunt, és un adjectiu que en l’actualitat s’utilitza per a fer referència als diners. En altres definicions del mateix diccionari s’usa esta paraula per a referir-se a «l’interés pecuniari» (com passa, per exemple, en l’entrada commutatiu), o de «recompensa pecuniària» (en gratificació), o de «transaccions pecuniàries» (en compte)…
Però, si aprofundim en els orígens del nostre lèxic, trobarem que pecuniari, provinent del llatí pecuniarius, es formà per derivació de pĕcus, que significava ‘bestiar, ramat’. D’este mateix ètim prové també l’adjectiu pecuari, que mostra de manera molt evident la seua vinculació amb el significat primitiu d’esta arrel.
Per a poder explicar la relació entre els diners i el ramat, cal remuntar-se a l’Antiguitat, en què la riquesa es mesurava fonamentalment per la quantitat de caps de bestiar que posseïa algú. La pecúnia era l’expressió d’eixa riquesa. En algunes societats actuals, de fet, encara es mantenen vigents certs costums ancestrals de pagar el dot a la família de la futura esposa amb camells o vaques. Són recialles d’un món perdut que han deixat la seua empremta indeleble en les paraules que usem cada dia.
Primera documentació: segle XIII.
Citacions:
«… demana que·l dit A(rnau) de Perelada sie destret de donar convinent seguretat e pagar la pena pecuniària que deu pagar per rahó de la dita infàmia a si provada.» (Llibre de la Cort del Justícia de València, 1287.)
«… per lo Fur, no / mor en València; / sols penitència / pecuniària, / rep fornicària.» (Jaume Roig: Spill (o Llibre de les dones), 1460.)
Castellà: pecuniario.
Anglés: pecuniary.
Francés: pécuniaire.
Italià: pecuniario.
Portugués: pecuniário.
