Pronunciació: [paʧóra].
Definició:
f. Calma excessiva, falta de preocupació per les coses o lentitud en el treball. Quina patxorra que té eixa persona!
Etimologia:
Probablement, ens vingué a través del castellà pachorra, si bé és una forma àmpliament documentada per tot arreu. Es tracta, en qualsevol cas, d’una veu de creació expressiva, segurament associada al vocable llatí pantex, -ĭcis, que ha donat lloc a panxa, i per derivació a panxut, panxarrut, panxell, panxó, panxut i altres, tots ells relacionats amb un excés de greix en la part del ventre. En la gestació del significat més general de patxorra hi ha implícita la idea que les persones grosses caminen amb moviments lents i tenen, en general, un comportament calmós. Però la paraula patxorra se sol usar despectivament per a referir-se a algú que, amb independència de la seua complexió —sense importar que siga gros o prim—, actua amb excessiva lentitud respecte al comportament que es considera que hauria de tindre en un assumpte determinat. No deixa de ser curiós, això no obstant, que en portugués, llengua en què també existix esta mateixa paraula, les connotacions que té associades són ben diferents, i s’aplica a aquell que suporta pacientment les contrarietats que li sobrevenen. Tot, en el fons, és matisable segons la perspectiva amb què es contempla.
Primera documentació: segle XIX.
Citacions:
«Sempre podem dir —féu amb la seua proverbial patxorra— que hem marrat involuntàriament i que, cegats per la mitja petorrera i embogits de desfici, ni ens havíem adonat del canvi.» (Joan Olivares: Dies de verema, 2010)
«L’atrafegament ens fa rumiar a la velocitat d’un llamp, passem d’una cosa a una altra a tota castanya, sense patxorra.» (Fina Cardona-Bosch: «Article sense temps i una postal», Culturplaza, 13-10-2019)
Castellà: pachorra.
Anglés: calm.
Francés: flegme.
Italià: flemma.
Portugués: pachorra.
