[06/03/2023]
Actualment, el sentit més habitual de la paraula patrimoni fa referència al conjunt de béns i drets de contingut econòmic d’una persona física o jurídica. Però esta paraula s’usa també, amb una projecció metafòrica, per a referir-se al conjunt de tradicions i costums que ens han transmés les generacions precedents. Gràcies a elles, ara tenim al nostre abast tot el que han fet els que han viscut en estes terres abans que nosaltres: la llengua que parlem, al cap i a la fi, és part d’eixe gran patrimoni, com també ho són els llibres que s’hi han escrit; i els edificis que s’han construït, des de les humils barraques fins a les imponents catedrals; així com les séquies i canals que solquen el nostre territori, que ens han permés irrigar terres ermes i cultivar múltiples productes amb què poder assaciar la nostra fam; i les festes i celebracions que ens han proporcionat alegria o consol… Tot això, i molt més, conforma el nostre patrimoni cultural.
Resseguint l’etimologia de la paraula, no sols podem refer l’evolució del terme per a arribar als seus orígens, sinó també reconstruir una part de la nostra història i de les relacions socials que hem anat forjant al llarg del temps. La veu patrimoni prové del llatí patrimonium, formada per la unió de patri, ‘pare’, i monium, sufix que, utilitzat en la terminologia jurídica, tenia bàsicament el significat de ‘rebut’. El concepte resultant al·ludia a la massa de béns pertanyent al pater familias, i que, segons establia el dret romà, podia transmetre’n la propietat als seus descendents. No seríem el que som si no fora perquè uns altres —els nostres pares i molts altres— ens hagueren llegat generosament part del seu esforç, eixe esforç que ara constituïx el nostre patrimoni. És de justícia que els estiguem enormement agraïts.
