[31/05/2022]
La paraula pàtria prové del llatí patrius, a on tenia un valor d’adjectiu que feia referència a tot allò que estava relacionat amb el pare. Així és com, per exemple, en el dret romà ja existia la figura de la patria potestas, ‘pàtria potestat’, que regulava les relacions entre el pare i els fills no emancipats. Amb el mateix valor adjectival, també existia l’expressió patria terra, que feia referència al lloc a on algú havia nascut. Amb el temps, esta expressió composta es reduiria a pàtria, convertint este adjectiu en substantiu.
El significat del vocable pàtria també ha anat variant al llarg del temps. Durant l’Edat Mitjana, sovint apareix usat com a sinònim de paradís: la pàtria celestial és el lloc a on aspiren a sojornar els bons cristians després de la mort, sota la protecció del Pare Etern. Però Ramon Muntaner (militar i polític), amb una visió més mundana de la vida, ja apuntava en la seua Crònica, escrita a Xirivella entre 1325 i 1328, que «natural cosa és que tota persona […] ama la pàtria e el lloc on és nat». És una visió enyoradissa de la terra en què nasqué, que connecta amb la idea de la patria terra llatina. Però durant la Il·lustració, i sobretot a partir de la Revolució Francesa, el concepte de pàtria anà amerant-se de connotacions emotives. La pàtria és una representació simbòlica de les aspiracions col·lectives, que està fins i tot per damunt de la vida dels mateixos individus. I així es trasllada als quarters i els codis militars. Valga com a exemple d’esta exaltació patriòtica —un mer exemple— la fórmula de jura de bandera que, fins a 1999, estigué vigent per a instar els soldats a proclamar el seu compromís en la defensa de la pàtria «fins a vessar, si és precís, l’última gota de la seua sang».
