[17/06/2021]
La paraula patètic és un cultisme gestat a finals del segle XVII, pres del llatí tardà pathetĭcus; este, per la seua banda, provenia del grec pathētikós, i que, en última instància, s’havia gestat per derivació del vocable pathos, que, juntament amb ethos, ‘moral’, i logos, ‘raó’, constituïen els tres modes de persuasió de la retòrica d’Aristòtil. El pathos, en particular, apel·lava als sentiments dels individus que podien afectar el seu juí, com ara la compassió, la pena, la tristor, la melancolia, la pietat, la ira…; en definitiva, a tot allò que tenia capacitat de commoure l’ànim, causant patiment.
Però la represa del cultisme patètic (gestat a través del francés pathétique) està indissolublement associat a l’efecte produït per una obra artística. Potser l’expressió més clara d’esta projecció en el món de l’art és la sonata per a piano número 8 de Beethoven, publicada originàriament en francés l’any 1799 amb el nom de Grande sonate pathétique.
Els significats evolucionen amb el temps, i en este cas concret les manifestacions exagerades de dolor, vistes des de la mirada distant —i irònica— dels altres, sovint s’han vist com a ridícules. I eixe és en l’actualitat l’ús més habitual de l’adjectiu patètic.
