Etimològicament, la paraula passió prové del llatí passio, substantiu format per derivació de passus, participi perfecte del verb patior, que ha donat lloc al nostre patir. Però, primigèniament, el significat d’este verb no era el que li atribuïm actualment, el de ‘sofrir’, sinó el de ‘rebre l’acció d’alguna cosa’, de la mateixa manera que passió tenia el significat contrari a acció i que encara hui l’adjectiu passiu conserva com a antònim de actiu. La passió era, per tant, l’alteració produïda en algú a conseqüència de l’acció duta a terme per un altre. Potser resulta útil al·ludir, en este punt, al significat de pacient —adjectiu de la mateixa família lèxica—, que és aquell capaç de no alterar-se davant de les ofenses o provocacions d’algú altre. O més encara al de impassible, que s’aplica a aquell que no s’altera per res.
La Passió de Crist és la denominació convencional utilitzada per a englobar els episodis evangèlics que narren els successos protagonitzats per Jesucrist entre l’Última Cena i la seua crucifixió i mort. La litúrgia de la Setmana Santa commemora tot el cicle de la Passió, entre les quals destaquen alguns episodis especialment dolorosos, com la traïció de Judes, que donà lloc a la seua detenció i posterior flagel·lació; la coronació d’espines, amb l’escarni dels soldats que el custodiaven; la pujada al Calvari amb la creu al coll, que això és exactament el que significa viacrucis, i finalment la seua crucifixió i mort. És normal, partint d’estos antecedents, que la paraula passió estiga associada en la tradició cristiana —que impregna el nostre lèxic comú— als sentiments de dolor i sofriment.
Però la passió també s’ha associat en el cristianisme a la busca dels plaers mundans, caracteritzats per la pura excitació dels sentits, i molt especialment a la luxúria i la gola, encara que també a totes aquelles altres passions que, portades a l’extrem, són capaces de pertorbar l’ànim, com l’amor i l’odi, el desig i l’aversió, el goig i la tristor. La temperància és justament una virtut cardinal, exalçada per la teologia cristiana per a contrarestar les passions exacerbades.
Encara que, este ideal de vida desapassionada, no és tampoc una visió privativa del cristianisme. Enllaça amb una tradició cultural remota, ben present en l’Antiguitat clàssica. Epicur, un filòsof grec que visqué entre els segles III i II a. C., ja plantejava que la felicitat només es podia aconseguir a través del control de les passions, i els estoics, fent encara un pas més enllà en la seua lluita contra les passions, advocaven per la seua completa erradicació. Les emocions intenses són, certament, el germen de molts conflictes. ¿Es podria entendre l’enfrontament tràgic entre els Montagú i els Capulets sense l’amor apassionat de Romeu i Julieta? Els indolents desapassionats, certament, solen viure sense pena ni glòria. Però, per a alguns, això no és vida. I potser tenen raó; si més no, part de raó. Sense passió no s’hauria fet literatura, ni música, ni cap altra manifestació artística; ni tampoc s’haurien pogut dur a terme molts descobriments científics. Tota gesta gloriosa requerix una gran dosi de passió. Però també és cert que s’haurien evitat molts conflictes i, probablement també, deixat de proclamar guerres santes, des de la creença que els déus guien el fil de la pròpia espasa fins al cor dels impius.
En fi, visquen vostés esta Setmana Santa amb tota la passió que vullguen, disfrutant de les processons o inclús flagel·lant-se acarnissadament per a expiar els propis pecats, i deixen viure plàcidament els descreguts que opten per rebolcar-se en l’arena de la platja. I viceversa. Tots tenen raons per a fer el que fan, però ningú té més raó que cap altre per a obligar els altres a fer el que no volen fer.
