[11/04/2023]
Les locucions són frases fetes que algú diu en algun moment, potser com una mera ocurrència enginyosa, i després, pel valor paradigmàtic que se li atribuïx, molts altres la repetixen una vegada i una altra, sovint durant generacions, fins a quedar registrada en el patrimoni lingüístic col·lectiu com a expressió pròpia de la llengua. Poques coses com les locucions reflectixen la manera de pensar d’una comunitat cultural. La seua reiteració abona esta creença. Sovint contenen ensenyances morals que apel·len a les creences tradicionals, considerades com un conjunt de veritats inalterables. Ja deia mon pare que… I això que deia el patriarca, fora el que fora, quan es repetix és perquè es considera que continua tenint plena validesa. Si no, per a què tornar a dir-ho?
En relació amb la Pasqua, hi ha una expressió molt curiosa, que potser molts jóvens ja ni coneixen. És «fer Pasqua abans de Rams». Esta alteració dels esdeveniments del calendari religiós s’ha utilitzat per a referir-se a algú que ha tingut un fill abans de casar-se. El substrat ideològic que feia proclamar eixa sentència es fonamentava en el fet que algú s’havia llançat a disfrutar de les delícies del sexe abans de passar per la vicaria. Això abans era un fet del tot excepcional. Però ja fa temps que esta pràctica ha passat a ser normal. Tan normal que ara la locució ja ni s’entén. Els oblits lingüístics també són un reflex dels canvis socials que hem experimentat.
