[22/02/2023]
L’ús més habitual de la paraula parsimònia fa referència al comportament d’algú que, especialment en la seua manera de parlar o d’obrar, es considera excessivament calmosa. Encara que la calma a l’hora de fer les coses no té per què ser considerada un defecte, el vocable parsimònia conté, sens dubte, una càrrega de connotacions negatives. En un món dominat per les presses, un excés de tranquil·litat a l’hora d’abordar un assumpte no està ben vist. Sovint s’entén com una falta d’implicació en una tasca col·lectiva. O que és una miqueta malfaener. Tot roín.
Les paraules tenen reflexos polièdrics. I el sentit específic de cada mot cal interpretar-lo segons el context i el moment en què s’utilitza. En llatí, el vocable parsimonia s’havia format a partir de l’arrel del verb parcere, que significava ‘estalviar’. I així és, de fet, com l’utilitzava encara el papa Alexandre VII en una carta enviada a Joan de Borja, segon duc de Gandia, datada el 29 de maig de 1494: «vosaltres vos ne torneu en Gandia en nom de Déu e tingau vostra casa ordenada ab tota parçimònia e moderaçió de la despesa evitant superfluïtats e oradures». Però el temps tot ho transforma. Partint d’aquella idea genèrica de moderació, la paraula parsimònia passà a utilitzar-se després per a al·ludir a la sobrietat oratòria, si bé este sentit ha quedat associat finalment a l’adjectiu parc, procedent del mateix ètim, i parsimònia, a una lentitud exasperant. O pitjor encara: en una notícia publicada ahir es donava compte que la «parsimònia» d’un home a l’hora d’actuar mentre s’incendiava sa casa amb la seua dona dins va ser considerat per la Policia un indici incriminatori de la seua culpabilitat.
