Pronunciació: [paɾonomázia].
Definició:
f. RET. Figura retòrica que consistix a col·locar pròximes en la frase paraules fonèticament molt semblants però amb un significat molt diferent.
Etimologia:
Es tracta d’un cultisme reinstaurat en la llengua modernament a partir del llatí paronomasĭa, que l’havia pres del grec παρονομασία (paronomasía), i que s’havia format per la combinació del prefix paro-, que significa ‘al costat’; onoma,‘nom’, i el sufix qualitatiu ‑ia. De la mateixa arrel, s’han creat també els vocables parònim i paronímia, usades per a referir-se a les paraules que presenten una similitud formal o fonètica.
La paronomàsia se sol utilitzar sovint per a produir un efecte jocós; o per a crear una ambivalència, i a vegades també com a recurs eufemístic per a atenuar la càrrega injuriant de certes paraules: «Està cansat d’estar casat», «Per a on para ton pare?»; «Balla damunt la palla», escrivia el poeta Josep Vicenç Foix en un vers…
Però la paronomàsia no és només cosa de poetes. També els polítics (com la resta de mortals) a vegades senten la temptació de recórrer a estos jocs de paraules per a encobrir les seues declaracions. O per a desfer possibles malentesos: «Qui diu que jo he proferit un insult? Si només he dit que m’agrada la fruita». Ah, era això! La poesia, ja es veu, està present per tot arreu.
Primera documentació: segle XIX.
Castellà: paronomasia.
Anglés: paronomasia.
Francés: paronomase.
Italià: paronomasia.
Portugués: paronomásia.
