[19/03/2021]
La paraula pare prové del llatí pater, forma procedent del grec clàssic patér, i que el grec havia pres d’una antiga arrel protoindoeuropea que ha donat lloc a una gran varietat de formes. Provinents directament del mateix ètim llatí, tenim, dins de la família de llengües romàniques, la forma padre en castellà i en italià, père en francés o patre en cors. En la majoria de llengües anglogermàniques, la paraula amb què es designa el progenitor mascle té també un origen comú: en anglés, per exemple, es diu father; en alemany, Vater, i en suec, fader. Però, fins i tot en llengües molt més allunyades de la nostra, com ara el persa, a on es diu pedar, es pot percebre clarament una arrel comuna.
La figura del pare, per contrast amb la de la mare, varia molt en funció de l’època i de l’àrea cultural d’influència; i molt més encara des d’una perspectiva merament biològica, en relació amb el paper que desenvolupa el mascle procreador en moltes espècies animals.
En el nostre llenguatge comú, la paraula pares, usada en plural, designa conjuntament el pare i la mare: «Els seus pares són molt jóvens». Figuradament, es fa servir per a designar el creador d’un corrent artístic o d’una disciplina intel·lectual; així es diu, per exemple, que «Sigmund Freud és el pare de la psicoanàlisi». També es fa servir en algunes expressions que destaquen les afinitats en la manera de comportar-se o de pensar dels descendents respecte als progenitors: «de pare músic, fill ballador», o «si el pare és lleu i la mare, freixura, a qui ha de semblar la criatura?».
