[15/01/2019]
La paraula parca, tal com ja hem explicat en un altre apunt, té diversos significats que provenen d’orígens diferents. Si en un cas, referit a una peça de vestir, prové del rus parka, en un altre cas procedix de la forma homònima llatina parca, emparentada amb el verb parĕre, origen directe de parir. I és que les parques, efectivament, eren tres divinitats de la mitologia romana que controlaven el destí de tots els éssers vivents. Es representaven figuradament com a tres velletes filadores: Nona, la més jove de totes, es dedicava a filar, i era la responsable de controlar els naixements; Dècima, la segona de les parques, debanava el fil i determinava la llargària de la vida; i Morta, la més vella, era l’encarregada de tallar el fil de la vida.
En les nostres referències culturals, la parca s’assimila sobretot a la personificació de la mort. «Però la parca, que no perdona, l’ha visitat massa prompte», escrigué Jesús Leonardo Giménez en un article en què evocava la figura de Salvador Pardo, històric secretari de l’Ajuntament de Faura que mostrà al llarg de la seua vida una incansable curiositat lingüística.
