[05/10/2021]
Hi ha paraules amb una història molt llarga que han deambulat de boca en boca per camins tortuosos fins a donar lloc a significats verdaderament curiosos. La paraula paradís, procedent pel llatí paradīsus però originària, en última instància, d’una antiga llengua irànica, es formà per la combinació del prefix pairi-, que significa ‘al voltant de’, i daeza, que vol dir ‘mur’. Feia referència en un primer moment a un oasi emmurallat, que, situat enmig d’un terreny erm, es veia com l’accés vedat a la felicitat somiada.
Per la seua banda, l’adjectiu fiscal és un derivat de fisc, procedent del llatí fiscus, amb què originàriament es designava un cabàs de vimen que s’usava per a portar les olives a l’almàssera i, després, per analogia, passà a utilitzar-se per a designar un gran cistell a on es guardaven els diners de l’erari públic.
Combinant estos dos mots, s’ha encunyat recentment l’expressió paradís fiscal per a designar un Estat amb lleis favorables a l’establiment de la residència legal de persones físiques o jurídiques d’altres països que aspiren a pagar menys impostos que en el seu país d’origen. Este presumpte paradís no deixa de ser un frau. O potser un miratge enganyós. Perquè, en el fons, el més curiós de tot és que el mateix concepte de paradís fiscal és el resultat d’una mala traducció de l’anglés tax haven, que literalment significa ‘refugi fiscal’. Però la similitud fonètica entre haven, ‘refugi, cau’, i heaven, ‘cel, paradís’, feu que l’expressió es transmutara en paradís fiscal. Qui té fam somia rotllos es diu d’aquell que confon la realitat amb els propis desitjos.
