[17/09/2021]
Hi ha moltes paraules que tenen una història molt llarga. I, en concret, la paraula paradís, tan vinculada a l’essència del sentiment religiós, és especialment llarga. A nosaltres ens vingué del llatí paradīsus, però al llatí li havia arribat del grec parádeisos, i els grecs, per la seua banda, l’havien presa d’una antiga llengua irànica. Es tractava d’un mot compost format amb el prefix pairi-, que significava ‘al voltant de’, i daeza, ‘mur’. La combinació resultant d’estos dos elements, pairidaeza, s’usava per a referir-se a un oasi emmurallat en les terres ermes de l’antiga Mesopotàmia.
En la mitologia cristiana, la paraula paradís començà a utilitzar-se per a referir-se al Jardí de les Delícies, el lloc a on, segons el Gènesi, Déu col·locà a Adam i Eva, i del qual foren expulsats per desobeir-lo i menjar el fruit prohibit de l’arbre del coneixement del bé i del mal.
En el món contemporani, la paraula paradís ha passat a usar-se per a referir-se a qualsevol lloc a on projectem els nostres desitjos suprems. Cada u té la seua pròpia idea del paradís. Per a alguns, és una platja deserta o el cim inhòspit d’una muntanya que no ha xafat abans ningú… O bé pot ser tot al contrari: un lloc molt concorregut, amb facilitat per a establir relacions socials i dur una vida més o menys luxuriosa… Però també, paradoxalment, el paradís pot ser per a alguns altres la recuperació de la normalitat perduda. Potser és això el que es desprén d’algunes notícies que apunten que el 2022 serà un «paradís per als fallers». El paradís, en definitiva, és sempre allò que desitgem ansiosament i no tenim. Quan ho aconseguim, passa a ser mera rutina.
