[09/05/2019]
La paraula paradís prové del llatí paradīsus, i este del grec parádeisos, que al seu torn l’havia pres de pairidaeza, mot compost d’una llengua d’origen irànic, format amb el prefix pairi-, que, igual que el prefix equivalent d’origen grec peri-, significava ‘al voltant de’, i daeza, ‘mur’. La combinació resultant s’usava per a referir-se als jardins reials, autèntics oasis emmurallats en les terres ermes de l’antiga Mesopotàmia.
En la mitologia cristiana, la paraula paradís començà a utilitzar-se per a referir-se al Jardí de les Delícies, el lloc a on, segons el Gènesi, Déu col·locà a Adam i Eva, i del qual foren expulsats per desobeir-lo i menjar el fruit prohibit de l’arbre del coneixement del bé i del mal.
Entre alguns autors medievals, el paradís terrenal era un primer estat a on els hòmens justos romanien temporalment abans que la seua ànima ascendira al paradís etern: el regne del cel.
Amb una visió més laica, la paraula paradís ha passat a usar-se per a referir-se a qualsevol lloc a on l’estada resulta molt plaentera.
