[03/05/2022]
La paciència és l’actitud del ser humà per a afrontar amb serenitat els contratemps que li depara la vida. El cristianisme —i també altres religions— ha exalçat este comportament a la condició de virtut, contraposant-lo al pecat de la ira. La representació simbòlica de la paciència bíblica està personificada en Job, que és capaç de suportar impertorbablement totes les adversitats que li infligix el dimoni per a posar a prova la seua fidelitat a Déu, i que li fan perdre successivament la fortuna, els fills i la salut.
L’etimologia ens ajuda a comprendre la gestació i les transformacions que ha anat adquirint la paraula paciència al llarg del temps. A nosaltres ens vingué del llatí patientia, vocable format per derivació de pati, amb l’afegiment del sufix -nt, que indica el subjecte agent, i -ia, que aporta una qualitat abstracta. D’esta mateixa arrel s’han format mots com patir, patíbul o passió, tots relacionats amb la idea de ‘dolor’. Anant més arrere, en busca de fonts més primitives, tenim com a antecedent immediat el grec páthos, que, combinat amb eros, al·ludia al cicle genèsic de l’amor sofrent, que enllaça indestriablement la passió i la vida. I, en un pas més enllà, encara podem arribar a l’arameu pásja, origen de la paraula pasqua, que per als cristians representa el pas de la mort a la vida de Crist: el brot d’esperança que sorgix en l’estat de desesperació més absoluta.
El filòsof prussià Immanuel Kant —savi entre savis— compendiava estes contraposicions antitètiques en un aparent joc dialèctic, afirmant que la paciència és la fortalesa del dèbil, i la impaciència, la debilitat del fort.
