[31/01/2023]
L’oratge és un tema recurrent de conversa, i molt especialment quan estem sotmesos a unes temperatures extremes. Si fa fred perquè fa fred, i si fa calor perquè fa calor. I exactament igual si pareix que vaja a ploure o a fer vent. L’oratge ens condiciona substancialment la nostra vida quotidiana: ens vestim d’una manera o d’una altra per a adaptar-nos-hi; i, sobretot, perquè determina les activitats que podem fer o no. Per això, els espais televisius o les aplicacions mòbils cada vegada dediquen més temps i recursos a proporcionar-nos una informació meteorològica precisa.
Precisament per l’interés que suscita l’estat de l’atmosfera, convé que sapiem que l’ús que fem els valencians de la paraula oratge ens identifica. És molt singular. En la resta del domini lingüístic (llevat d’algunes comarques tarragonines) se sol utilitzar en este sentit la paraula temps, igual que en francés. En altres llengües neollatines del nostre entorn també es fan servir vocables derivats de la forma llatina tĕmpus: en castellà, tiempo; en italià i en portugués, tempo. El nostre oratge, pres del llatí aura, s’usava originàriament per a designar un vent, especialment el que bufava suaument de terra endins. Així apareix en el Llibre dels feits del rei en Jaume: «E moguem lo dimercres matí de Salou ab l’oratge de la terra». Però Josep Escrig i altres lexicògrafs valencians del segle XIX ja registren la veu oratge amb el significat que li atribuïm en l’actualitat. I així és com l’han continuat usant la gran majoria dels valencians. Valga com a mostra este fragment de l’escriptor alcudià Josep Millo: «m’ha dit que no pensaven eixir, que feia mal oratge». Quanta raó!
