[27/02/2023]
La paraula optimisme es va crear per derivació del llatí optĭmus, forma de superlatiu de l’adjectiu bonus, ‘bo’; però, en realitat, el vocable ops, del qual deriva optĭmus, originàriament al·ludia a la riquesa, l’abundància, el poder… D’este mateix ètim, de fet, ens ha vingut també el mot opulència, que preserva més fidelment el sentit que tenia originàriament el vocable primitiu. És fàcil d’entendre que, en un món en què la gran majoria de persones vivia sumida en la misèria, els rics i poderosos estaven en una situació òptima, millor que bé. I també que tingueren confiança en el que podia deparar-los el futur. O siga: que foren optimistes.
Tot i això, no fou fins al segle XVII quan el filòsof alemany Gottfried Wilhelm Leibniz, en la seua obra Teodicea, encunyà el terme optimismus, ‘optimisme’, per a donar nom a una doctrina filosòfica que sostenia que el món existent era realment el millor dels mons possibles. Amb un to irònic, Voltaire oferí un contrapunt a esta perspectiva idealitzada en la seua obra Càndid o l’optimisme. ¿És realista ser optimista o és una ingenuïtat fruit de l’autoengany?
És difícil donar una resposta a ciència certa. En el fons, tot depén de la perspectiva de cada u. Actualment, l’optimisme se sol associar a l’actitud d’aquelles persones que tendixen a valorar les coses a partir dels aspectes més favorables que presenta una realitat plena d’arestes i entrants. Un got a mig omplir pot veure’s com mig ple o mig buit. Siga com siga, i al marge de les raons més o menys objectives que puguen adduir-se en cada cas a favor d’una posició o de l’altra, els psicòlegs consideren que l’optimisme és una font d’energia vital que ajuda a superar més fàcilment les adversitats.
